Dieta d'aviram

Avui fa un dia magnífic! Passejo pel barri deixant-me endur pels fabulosos aromes que fan despertar, encara més, un estómag que borda d'emoció a l'olorar que s'apropa l'hora de dinar. A la rostisseria fan pollastre a l'ast, al bar de la cantonada el fan amb xambaina, al xinès a la llimona, amb bambú o atmelles. I quan arribo a casa me'l trobo a la planxa, sec i ínsipid... I, és clar, munto un pollastre! Cosa que lingüísticament parlant no té gaire a veure amb la mala baba que gasto quan m'imposen una dieta. "Muntar un pollastre" és la traducció original de "montar un pollo" del castellà. Però és una mala traducció perquè en realitat el que s'acostumava a muntar era el "poyo", amb "y", el podi o tribuna portátil que alguns oradors portaven als fials del s. XIX per publicitar la seva causa política o difondre les seves idees. És a dir, que si volien que la gent els escoltés havien de montar el "poyo". Però nosaltres, que som catalans, sempre hem tingut la malaverança o malaventura de no ser gaire escoltats encara que muntem una tribuna o la Sagrada Família; és per això que a la nostra llengua tenim la frase feta "muntar un merder/ sidral / cacau" per dir exactament el mateix. Malgrat tot, aquest calc es cada dia més usual en la nostra llengua, sobre tot als medis de comunicació. Josep Cuní continua muntant pollastres als matins mentre jo em menjo sense esma el meu pit de pollastre a la planxa... Tot plegat, em plantejo si nomès allò que considerem de dieta és pròpiament light.